EL QUE NO SE SAP DIR , NO SE SAP
Darrer dia de maig, dimecres, migdia. Última trobada de l’alumnat que ha participat del Seminari de Lectura de la novel.la “Cuatro en París”, amb el seu autor Rafael Alcalde, guanyador de la quarta edició del premi Avelino Hernández de literatura juvenil, atorgada per l’Ajuntament de Soria.
Després de les presentacions, s’ha procedit a les reflexions i les preguntes entorn de l’obra; El Biel Montané ha trencat el gel en llançar la primera pregunta al professor Rafael Alcalde; després d’ell, uns i altre han intercanviat un diàleg que ha durat aproximadament una hora i que ha transitat pel contingut de la novel.la, les fonts d’inspiració, els rumors, la llengua, les preferències de l’autor, els seus projectes…
S’ha referit a què la seves obres són fruit de l’escriptura lenta, laboriosa perquè ell escriu cada dia, però sobretot reescriu; mai no sap quins girs prendran les històries que inventa que van prenent cos a mesura que avancen i, sobretot, prenen forma en els trajectes en tren d’anada i tornada Barcelona-Vilafranca que fa més de vint anys que recorre. Aprofita especialment l’horari intempestiu en què els altres viatgers del vagó es dediquen a dormir i el volum de les converses és més atenuat i el de la música més imperceptible. Molt a poc a poc, escriu i esborra i torna a començar.
Els personatges de la novel.la s’inspiren en el seu entorn; en aquest cas, alumnat de promocions anteriors que per un o altre motiu, han estat especials i s’han convertit en el punt de partida dels guies de la història. A partir de les preguntes que l’alumnat li ha adreçat, Alcalde ha explicat que la novel.la transcorre a París perquè l’ha visitada unes quantes vegades i una d’aquestes visites la va fer amb alumnat en un viatge de final de curs.
La novel.la està escrita en castellà; preguntat per aquest detall, Alcalde ha explicat que també existeix una versió en català però que ha notat poca receptivitat de les editorials a publicar en aquesta llengua i, per altra banda, més convocatòries de premis literaris en castellà.
Un alumne ha insistit que potser aquest detall podia ser un camí per arribar a un públic més ampli, però Alcalde ha manifestat que no li preocupa ni poc ni gens el volum de lectors de les seves novel·les. Ell escriu per a un cercle molt reduït; si el llegeix algú més, millor, però no té pretensions.
Inevitable ha estat evocar les seves preferències de joventut; confessa no recordar què pensava quan tenia l’edat dels seus interlocutors però sí que afirma no tenir afició per escriure ( ni premis literaris, ni diaris personals ni convocatòries de Sant Jordi). La necessitat d’escriure es va creuar en el camí de la vida professional, de la vida acadèmica. Va decidir transformar la seva tesi doctoral sobre el cas Barcelona Traction en la seva novel.la “BT a la mierda” que es va endur el XI Premi de Narrativa Alfonso VIII. Des d’aleshores intenta mantenir la seva afició per escriure sense creure merèixer l’apel·latiu d’escriptor perquè saber escriure és necessari per a tothom i afirma, contundent, “perquè si no dieu bé el que sabeu, no ho sabeu; el que no se sap dir, no se sap”. Ser escriptor, segons Alcalde, no és una condició; hom es troba en la necessitat o el gust de fer aquesta tasca. Escriure permet fer el que ens ve més de gust; ser on ens doni la gana; viatjar en el temps, tancar-se en un mateix, obrir-se al món, ser un, ser molts. Això no té preu.
I de l’escriure al llegir. Indissociables. Preguntat sobre les preferències com a lector confessa que s’ha convertit en un lector exigent amb la tasca dels altres escriptors i darrerament li ha costat trobar lectures que li resultessin interessants. Ambiciós, no s’absté de recomanar autors i lectures a l’alumnat de quart d’ESO; ningú pot rebutjar llegir Kant i Nietzsche. Potser no ara; però els recomana prendre’n nota. I més enllà de noms tan poderosos, recomana llegir el que sigui: còmics, revistes, coses bones, coses dolentes, el que els vingui de gust i adoptar una actitud crítica davant del que es llegeix.
Després de gairebé cinquanta-cinc minuts de conversa, Alcalde fa una darrera reflexió a l’alumnat que el segueix atent: Algunes capacitats individuals només prenen rellevància quan els humans actuen com a grup. Per això, regala a cadascun dels assistents, un fragment d’espinel·la, desitjant que encara la conservin en arribar a casa i que, al cap dels anys, en un futur la puguin tornar a unir.
